L’osteosarcoma és el tumor de cèl·lules mesenquimàtiques de l’os més comú en el gos. És un dels càncers més agressius i fulminants que existeixen, i metastatitzen amb moltíssima facilitat. En aquest article us expliquem els factors predisponents a gossos i gats per patir aquest tipus de càncer, com es diagnostica i com es tracta.

Segueix llegint per saber més…

Què és?

L’osteosarcoma és un tumor que s’origina en les cèl·lules nobles de l’os. És el càncer d’os més comú en el gos, ia més és considerat d’alt grau.

Té risc meu gos/gat?

  1. La primordial i més important és el pes de l’animal, ja que s’ha demostrat que el 80% dels osteosarcomes són diagnosticats en races de grans dimensions (més de 30 kg) i la gran majoria d’ells se situen en els ossos llargs de les extremitats.
  2. L’edat: si bé és cert que s’han descrit casos d’osteosarcomes des dels 6 mesos fins als 15 anys de vida, se sap que hi ha un augment significatiu dels casos a partir dels 7 anys d’edat.
  3. L’obesitat és un factor de risc determinant que augmenta les possibilitats de patir-lo.
  4. Haver patit una fractura òssia en els ossos de les extremitats: com més traumatismes hagi hagut, més probabilitats tenim que es desenvolupi.

Símptomes habituals

Hem de pensar que aquest tumor és una massa desorganitzada de cèl·lules òssies que a poc a poc van creixent dins el teixit ossi, tornant-se cada vegada més invasiu i destruint la matriu òssia. És a dir: fa moltíssim mal.

Sovint ens trobem amb gossos que presenten un alt grau de dolor a l’explorar les seves extremitats, i solem observar la massa per palpació des de fora si és molt evident. Encara que hi ha gossos i gairebé tots els gats, que no expressen dolor i que guarden la mateixa actitud de sempre però simplement “van coixos”.

Les races que són típicament “estoiques” o que suporten molt bé el dolor com els tipus pitbull, staffy o bull terrier juntament amb els Retriever, triguen més a mostrar el dolor sota la nostra experiència clínica personal.

Proves de confirmació

  • Per verificar l’existència d’un osteosarcoma primer hem de realitzar una radiografia per evidenciar la presència d’aquesta massa òssia. Generalment veiem una imatge “arnada” dins de l’os de l’extremitat afectada.
  • Per diferenciar-la d’altres possibles causes de coixesa que siguin compatibles amb aquesta imatge radiogràfica com l’osteomielitis, altres tumors com l’osteoma, l’osteocondroma o tumors de la medul·la òssia, hem de realitzar una biòpsia de la massa sospitosa. Aquesta prova s’ha de fer, per descomptat, sota sedació.

El tractament és útil?

El tractament pot ser tant terapèutic com a pal·liatiu.

Tractament terapèutic:

  • Inclou d’una banda l’amputació radical de l’extremitat afectada i d’altra banda l’aplicació de quimioteràpia. I no té sentit fer una sense l’altra.

Això s’entén així perquè mitjançant l’amputació radical del membre afectat eliminem el tumor primari i el dolor que causa la seva expansió pel teixit ossi. Però, en ser un tumor d’alt grau, sense la realització de quimioteràpia i només amb amputació, l’esperança de vida de l’animal és de 3-4 mesos.

En quimioteràpia es parla que el tractament més complet i eficaç inclou cisplatí i doxorubicina intravenosa cada 3 setmanes espaiats un dia. Han de realitzar mínim 6 cicles en total. La mitjana de supervivència amb aquest tractament és de 540 dies. També pot emprar-se doxorubicina sola, però és un tractament una mica menys eficaç que l’anterior.

Tractament pal·liatiu:

  • Consisteix a aplicar medicació antiinflamatòria i analgèsica combinada per evitar dolor a l’animal mentre la malaltia progressa.

La mitjana de supervivència en aquest cas és inferior a 2 mesos. Principalment fem servir meloxicam o corticoides combinats amb algun opioide més o menys potent depenent del grau de mal del pacient.

Des ARA Veterinaris volem recordar que en oncologia veterinària, i més concretament en quimioteràpia veterinària, s’ha de primar sempre la qualitat de vida de l’animal enfront de la quantitat de temps que li quedi, i que sempre ha de buscar-se, abans de res, el benestar: tant del pacient com del responsable de l’animal. Per això, les dosis administrades solen ser ben tolerades pel pacient, si bé és cert que poden donar toxicitat i efectes secundaris, la probabilitat que això passi és molt més baixa que en oncologia humana, on els tractaments són molt més agressius.